Introducció
Entre els segles XVII i XIX es produí el gruix de la dessecació d’aiguamolls, estanys i maresmes, fet que va permetre desenvolupar una agricultura de plana i, quan era possible, de regadiu, que va complementar la tradicional producció de blat, ordi, vinyes i oliveres, i va poder servir així de sosteniment a la creixent població de l’àrea.
La dessecació de zones humides, tant al Baix Ter com a la veïna plana de l’Alt Empordà, va deixar al descobert sòls arenosos. Amb la tramuntana, aquests terrenys van ser erosionats i el sediment es va anar dipositant en punts com el vessant nord del Massís del Montgrí i al peu de les muntanyes de Begur. Com a resultat es van formar grans dunes mòbils de tipus continental, que amb el seu avenç, uns cinc metres anuals, van començar a sepultar prats i conreus.
Aquesta pineda de pi blanc constitueix una massa boscosa d’aparença pràcticament natural, encara que deu el seu origen a l’execució de plans de fixació d’aquestes dunes mitjançant la plantació de vegetació a principis del segle XX.
Font: Observatori del paisatge