Introducció
Entrem en ple domini de la garriga, també anomenada brolla de garric, comunitat vegetal baixa i que, per poc que ho sembli, guarda una interessant activitat en la seva biodiversitat. Depenent de l’indret abunda un tipus o un altre de garriga, però sempre es caracteritza per contenir, per sobre de les altres espècies, el garric, un arbust del mateix gènere de les alzines i els roures (Quercus sp.), sent el més avesat a sòls extremadament prima, secs, calcaris i pedregosos, com seria el cas de gran part del massís del Montgrí. Constitueix en certa manera el tipus de vegetació natural de la zona. Segons els indrets, podem parlar de diferents tipus de garriga: amb jonça, sobretot a la vall de Santa Caterina, amb noguerola o, també, amb estepa (foto), que és la més abundant, sobretot en llocs alterats o on s’han produït incendis, donant facilitats a aquesta varietat amb espècies molt més heliòfiles: l’estepa, el romaní, la farigola, el matapoll...
Pel que fa a la fauna, sempre podem sorprendre el llangardaix comú, la serp blanca o algun conill... Les aus més emblemàtiques de la garriga són els tallarols, molt díficil de veure pero fàcils de sentir refilant dins les mates. Els rapinyaires representatius són l’esparver cendrós, el xoriguer i l’àliga cuabarrada, en perill d’extinció i sotmesa a un fort seguiment a la zona. Si teniu sort, qui sap, potser en podreu veure alguna voleiant els vostres caps; o un esparver cendrós planant a baixa alçada; o més fàcil, el xoriguer suspès fent l'aleta mentre vigila una sargantana ...