Introducció
La planícia que ens queda a l’esquerra del camí, entre Llabià i Ullastret, aproximadament, havia sigut un estany més o menys permanent, alimentat per les aigües del riu Daró.
Era, hidrològicament parlant, una zona d’acumulació d’aigües sobreeixides en èpoques de copioses pluges, regulant de forma natural les estampides del riu, i que enllaçava amb la mar a través de petits estanys i aiguamolls ja a la zona del Baix Ter i Pals.
L’estany tenia algunes illes, com la d’en Reixac, per on passarem després, amb vestigis d’un petit poblat ibèric.
L’estany fou definitivament dessecat entre mitjan i finals del segle XIX a través d’un sistema de recs i canals, convertint l’antiga zona lacustre amb conreus productius i un entorn més sa i lliure de malalties com el paludisme. No obstant, encara ara cada certs anys s’hi viuen episodis d’inundació que el reviscolen parcialment durant uns dies o setmanes.