Introducció
L’illa d’en Reixac era, tal i com el seu nom indica, una de les illes que es formaven al bell mig de l’estany d’Ullastret, ara pràcticament desapercebuda uns 150 m més enllà de l’altra banda del rec Traient, el que anem seguint des del mas de l’Illa, i un dels responsables de la dessecació de l’estany.
L’indret, antigament, amb la presència de l’estany, deuria ser ben profitós, ja que just a sobre de la superfície de l’antiga illa, s’hi troben les restes d’un poblat ibèric excavat durant els anys 80 i 90 del segle passat, coetani i complementari del poblat del Puig de Sant Andreu, cap a on anem a continuació.
Al rec Traient, hi creix una bona franja de canyís (foto), també anomenat senill, una de les gramínies autòctones associades a ambients aquàtics més representatives de casa nostra i d’una certa importància ecològica i cultural.
D’entrada el canyís ofereix, aquí al mig del camps, una franja refugi a algunes espècies de petits ocells (com la boscarla de canyar, sovint parasitada pels cucuts, o el balquer) i altres, com petits amfibis (gripau i granota reineta) rèptils (la serp d'aigua i de collaret) i mamífers (com al mostela i la rata d'aigua).
També té certa capacitat natural de regeneració de les aigües, per això sovint s’utilitza com a depurador en la recuperació d’estanyols i altres punts humits. D’altra banda, el canyís és un bon aliat dels artesans i altres oficis que amb les seves tiges seques elaboren sostres, estores, tallavents, escombres..., tot i que se’n perd la mena.