Introducció
Estem a un puig secundari a 267 m. d'altiitud.
El massís del Montgrí, vist des d’on som en molta de la seva extensió, no és més, geològicament parlant, que un gran aflorament de roca calcària provocat per una sèrie de falles orientades d’est a oest. Evidentment, aquest creixement es produí fa molt de temps, prou perquè l’aspecte actual de la muntanya ja sigui fruit de l’erosió general i dels fenòmens càrstics, és a dir, la formació d’avencs, coves i dolines, de les que cal destacar el Cau del Duc esmentat anteriorment i la cova dels Óssos, tot i que n’hi ha unes quantes més.
El massís presenta una alçada creixent de nord a sud, on hi ha les majors alçades, dues de les quals les que hem fet, el Montgrí pròpiament dit, on hi ha el castell, i el Montplà. Just a darrere d’aquesta primera carena, hi ha la vall de Santa Caterina i, seguint l'alineació, la zona de les Maures, amb la Torre Moratxa i Roca Maura, puntes ja properes al poble costaner de l'Estartit. Ja dins el mar, l'arxipèlag de les Illes Medes, constitueix de fet la prolongació més oriental del massís. Al nord, trobarem la carena secundària que baixa fins pràcticament Bellcaire d’Empordà, a on en trobem ara, i que separa la vall de Santa Caterina de la plana de l’antic estany de Bellcaire, per on passarem després. Més al nord-est, trobem l’altiplà de la muntanya Gran, que s’estén fins a tocar cala Montgó entre els 100 i els 150 m d'altitud, aproximadament. La zona costanera, de la platja de Riells de l’Escala fins a l'Estartit, és una successió abrupta de penya-segats rebaixats en alguns punts pels còrrecs que condueixen a petites i amagades cales.
La zona que queda entre el Montplà i la Torre Moratxa, més planera, és, de fet, un conjunt de dunes continentals provinents del golf de Roses, actualment cobertes d'extenses pinedes a causa dels treballs de fixació de finals del segle XIX i principis del XX, que s’estén des del coll de les Sorres fins pràcticament les primeres urbanitzacions de l’Escala.