Introducció
Uns dels aprofitaments característics i seculars d’aquests boscos era extreure l’escorça de suro de l’arbre. ‘‘La pela del suro’’. Com més diàmetre tingués l’arbre, més grans i més valorades eren les planxes que se n’obtenien.
Cada 9 anys, al començament de l’estiu es fa la pela del suro. Aquest arbre permet que se li tregui l’escorça i la torna a regenerar. Crida l’atenció el tronc llis i de color vermell fosc que els hi queda després de la pela.
Les pannes o planxes de suro, un cop extretes de l’arbre, patien tot un seguit d’operacions artesanals fins a tenir el material a punt per obtenir-ne els taps. Premsar i deixar reposar (9-12 mesos); Classificar en funció de l'ús; Bullir i deixar reposar de nou (7-15 dies). Ara ja començaven els processos de manufactura amb operacions com el raspar, el llescar i el carrar, per convertir les llesques en prismes de la mida del tap. El carrador, havia de ser bo per aprofitar el màxim de material.
Sant Feliu havia estat un nucli molt important de la indústria surera, i avui en dia, tot i la forta davallada del sector encara hi perviuen algunes indústries.