Zurück

Casa Mònaco

Route POI
Arquitectura
Datenblatt

Einleitung

Aquesta torre modernista d'estiueig també pertany a les construïdes, en part, per l'arquitecte Eduard Maria Balcells i Buïgas. L'edifici és un dels més complexos de Sant Cugat, tant pel que fa a les diferents reformes que ha patit al llarg dels anys, com pels usos que se li ha donat a l'edifici en sí.

Encarregada per Antoni Pàmies al 1905 sota un projecte de Josep Carrera, mestre d'obres, que al 1910 passà a mans de Josep Monès, qui va encarregar una reforma de la casa a Balcells i Buïgas. Una reforma que consistí en revestir la façana amb falsos carreus encoixinats de morter i l’emplaçament d’un balcó sostingut per columnes protegint la porta d’entrada, així com una nova entrada pel jardí i un balcó sobre pilastres. Als anys 40 és adquirida pel constructor Sr. Gil, que, als anys 50 afegirà una torratxa a l'estil de Balcells. Amb la mort del propietari, la sala de billar es convertí en un bar amb piscina sota el nom de casa Mònaco. D'aquesta època es conserva una part important del jardí, amb la tanca i part de la vegetació. El 1970, la casa formà part de la Congregació Portuguesa de l'Ordre de l'Esperit Sant que transformà l'edifici en una residència, construint un cos adossat on abans hi havia el garatge i la casa dels masovers, que finalment, fou enderrocada. L'últim moviment que va tenir la propietat ja va ser a mans de l'Ajuntament. Aquesta última institució li ha donat diferents usos, tals com l'institut d'ensenyament mitjà, i actualment, és l'Escola d'Art juntament amb oficines municipals. Subseu de l'Ajuntament, també és un dels sis punts de prestació de serveis socials descentralitzats de la ciutat. Aquesta vessant més social, ajuda a garantir les necessitats socials bàsiques de la ciutadania, així com a millorar-ne la qualitat de vida. A més a més, la casa Mònaco permet als més joves comptar amb un espai per a treballar arts com el dibuix, l'escultura, el disseny o l'art digital, i que esdevé la continuació de l'espai del Triangle.

Arquitectònicament, l'edifici destaca per la decoració en finestres i el coronament amb motius florals. Destaca, també, una pèrgola de columnes salomòniques de terracota en forma helicoïdal, amb motius geomètrics noucentistes i d'estil barroc, així com naturalistes amb capitell i base d'ordre corinti, arrenglades per parelles sobre una mateixa pilastra. El model de les columnes fou extret del retaule barroc de l'accés a l'Església de Santa Maria de Taüll. Finalment, hi ha la llotja de la piscina, que està formada per finíssimes columnes d'ordre dòric sobre les quals es recolzen les voltes per aresta. Al final d'aquesta llotja, hi ha la pèrgola del lleó, formada per columnes jònic-corínties que emmarquen un nínxol i una font amb el relleu d'un cap de lleó sobre majòlica blanca.

Altres elements d'interès és la tanca de l'avinguda de Gràcia, feta amb pilastrons d'obra de fàbrica de maons vistos, amb motllures formant marcs rectangulars, i paredat rematat amb un ampit de maons. Els pilastrons tenen un remat noucentista en forma de cornisa i una base per a recolzar uns gerros de morter modelat. La serralleria de ferro és de disseny noucentista, i destaca l'elaborat cancell.

La casa Monès o Mònaco, com moltes de les cases modernistes, està envoltada per una gran parcel·la, en la qual hi ha plantats diferents espècies d'arbres, alguns dels quals d'interès natural. Entrant per la pèrgola, anteriorment anomenada, s'accedeix al pati enjardinat de la casa, davant l'Avinguda de Gràcia. A la banda dreta, contigu al carrer de Pahissa, es troba un magnífic exemplar de lledoner amb tres grans braços que arriben gairebé arran de terra en formar l'eix del seu tronc. Aquesta peculiar forma de l'arbre afectava el mur limítrof amb el carrer Pahissa, i l'ajuntament va restaurar dit mur per tal que pogués integrar el lledoner sense malmetre'l. Aquest arbre forma part del conjunt de protecció especial de que disposa la finca i, per tant, està salvaguardat de qualsevol possible afectació que pogués patir arrel d'alguna obra o infraestructura.

A banda del lledoner, a l'espai del jardí (entrant per la pèrgola a l'esquerra) també s'hi troba una magnòlia ja madura. El nom de l'arbre està dedicat a Pierre Magnol, que en els segles XVII i XVIII va ser professor de botànica de Montpellier. Es tracta d'una espècie ornamental de gran bellesa, sent un dels arbres més apreciats en jardineria i paisatgisme, tant per la seva forma natural de forma piramidal, com per la seva elegància en les flors, d'una gran fragància i olor que criden de seguida l'atenció. És un arbre originari del sud-est de l'Amèrica del Nord. Aquest gènere també se'l pot trobar a l'Àsia, les Antilles Occidentals i a l'Amèrica del Sud.

En les obres dels anys 50 de restauració de la casa, devia ser quan va ser plantat aquest arbre. D'aquesta manera, es va ampliar i completar l'estètica noucentista del moment iniciada ja al 1910. Cultivada en forma de peu, li surten tres braços principals amb múltiples ramificacions que li fan perdre la forma genuïna més piramidal. La ubicació d'aquest exemplar amb altres plantacions a prop i la pèrgola molt arran, no li permet desenvolupar-se amb la seva més màxima esplendor. Si així fos, podria arribar quasi bé als 30 metres d'alçada, malgrat que és més habitual que arribin entre els 15 i 20 metres si, com aquesta, presenta una forma tant irregular. 

Finalment, esmentar que també hi havia hagut una palmera datilera, que va quedar afectada per la plaga del morrut de les palmeres tan estesa pel litoral i tan difícil d'eradicar.

Bilder