Introducció
En aquest entorn ens trobem amb un dels arbres més excepcionals de la zona: l'alzina de la Pega, que ha esdevingut un punt de referència en el camí de Sant Celoni a Olzinelles. Els seus 36 m d'altura i la seva gran capçada converteixen aquesta alzina en una de les més grans de Catalunya. Cal afegir que es troba en un molt bon estat de salut; segurament que la proximitat amb la riera l'ha beneficiada, de la mateixa manera que això també deu ser beneficiós per a la plataneda.
Al bosc es duien a terme diverses activitats econòmiques; una d'elles, encara que minoritària, era la dels "pegaires", és a dir, la d'aquells treballadors l'ofici dels quals consistia a obtenir pega. La pega s'aconseguia a partir de coure, sense arribar a cremar, teies de pins i altres arbusts resinosos. Així, les teies s'apilaven verticalment a l'interior del forn, que s'encenia per la part superior (i no pas pel forat frontal, que servia per carregar i netejar el forn). L'escalfor feia sortir de l'interior de la teia la resina. Aquest primer quitrà s'escolava per un orifici i acabava caient a una olla a peu de forn, on es feia una segona crema per eliminar àcids i altres substàncies inflamables. Tot seguit, es deixava refredar i, així, s'obtenia la pega. El procés durava un dia.
La pega sòlida i negra es tallava en fraccions i, després, els traginers s'encarregaven de la seva distribució i venta.
Mentres que el quitrà servia de combustible per a llums, la pega era utilitzada per aïllar bótes de vi, impermeabilitzar casc de vaixells, soles d'espardenyes, etc.
Aquests forns de Can Valls daten del segle IX. Ara bé, ja n'existien a l'edat del bronze i, fins ben entrat al segle XX, es van seguir utilitzant. El que no és clar, però, és que el seu emplaçament actual sigui l'original.