Sant Andreu de Llavaneres

Flag

Vila de contrastos

Sant Andreu de Llavaneres, sovint anomenat simplement Llavaneres, és un municipi d'11,9 km² que pertany a la comarca del Maresme. És esmentada en documents de finals del segle X. Formava part dels dominis del Castell de Mata o de Mataró. A mitjan segle XVI, però, va assolir la independència municipal.

Està situat entre el mar i el parc natural del Montnegre i Corredor, el turó del Montalt, de 594 metres, és el cim més alt del terme. Al sector muntanyós, la vegetació està formada bàsicament per boscos de pins i alzines. El municipi és drenat per la riera de Llavaneres o de Montalt i la de Balís, que desemboquen al mar.

El clima és mediterrani, amb estius secs i calorosos i hiverns sense glaçades. Les precipitacions són escasses i concentrades a la tardor. La serralada litoral protegeix el terme dels vents freds, mentre que el vent de llevant, és el dominant i el responsable de pluges i mala mar.

Les restes de població més antigues situades a la carena de la serralada del Montalt, corresponen a l'època neolítica. Amb l'arribada dels romans la població s'instal·là a les planes i a la costa. Així, podem assenyalar l'existència de diverses vil·les romanes com la del barri marítim de Can Sanç, presidit per la capella de Sant Pere; situat a prop de la costa, a dalt d'un petit turonet, entre la riera de Llavaneres i el torrent de les Bruixes i que es va poblar a la segona meitat del segle XIX per mariners i pescadors. Aquest barri no va tenir el desenvolupament típic dels barris marítims del Maresme, però en l'actualitat, gràcies al turisme i a la funció residencial del terme, és força urbanitzat. Al carrer de Can Sanç es conserva encara alguna de les cases antigues dels pescadors. Aquest nucli mariner i el nucli urbà, situat a la part alta del terme, se separen per dos quilòmetres al llarg de la riera de Llavaneres. 

Inicialment el poble de Llavaneres estava format per masies escampades pel sector muntanyós, presidides per l'antiga església parroquial. Així podem contemplar-ne més de trenta que formen un preuat patrimoni arquitectònic del poble, algunes amb elements gòtics i romànics o amb elements de fortificació com torrellons, matacans o restes de muralla.

Al nucli antic, presidit per la nova església parroquial, hi descobrim una bona quantitat de cases d'estiueig de principis del segle XX modernistes o noucentistes. També s'hi troben grans cases residencials barroques amb esgrafiats.

Fora vila es troben l'antiga església de Sant Sebastià, on se celebrava un important aplec per la festa del sant, i les ruïnes de la capella de la Mare de Déu de Llorita, en la carena del turó de Llorita (387 m), on el dilluns de Pasqua Florida se celebrava un aplec i s'hi feien altres celebracions al llarg de l'any. També hi ha un camí que ressegueix el traçat d'una via romana anterior que va del turó del Montalt cap a Parpers, per endinsar-se cap al Vallès, és el Camí Ral.

Pel que fa a l'economia, des de l'antiguitat, Llavaneres era un poble essencialment agrícola. A la plana alternaven els conreus de secà, entre els quals van tenir força importància el garrofer i la vinya. Arran de la crisi de la fil·loxera, i aprofitant el microclima i la disponibilitat d'aigua, els conreus es van reorientar cap a l'horta i, a partir dels anys vint, el clavell. Recentment, l'agricultura ha retrocedit notablement davant la pressió urbanística, però es manté la producció de flor tallada, planta ornamental i hortalisses, en petites explotacions familiars.

La indústria es limita a petits tallers de gènere de punt i confecció i a algunes empreses de construcció i empreses subsidiàries. Els darrers anys s'ha produït un clar increment de llocs de treball en el sector del comerç i de serveis, motivat sobretot al turisme i al caràcter de segona residència i estiueig del poble.